diumenge, 28 de juny del 2009

"De Déu i del Guíxols"


Aquest era el títol d'un article que el diari "El 9", que feia poc que era al mercat, va dedicar el 2003 a Armindo Rubin Ceccon. I és que aquest jugador brasiler, nascut a Goiánia el 7 d'agost del 1974, era el primer (i de moment l'únic) "Atleta de Crist" que ha jugat mai a l'Ateneu. Després de Charly Oppong i de Goran Kopunovic, va ser el tercer jugador de fora de l'Estat Espanyol a militar a l'Ateneu.
Armindo és un carriler dret, que va arribar a Sant Feliu com a interior i ara està jugant com a lateral, amb una tècnica molt depurada que exhibia, sobretot, en llançaments directes de falta. Armindo va arribar a Espanya el 1997 per fitxar pel Xerez, a Segona Divisió. Va jugar 15 partits (1 gol), que no li van servir per continuar a Chapín. Així va ser com Armindo va iniciar un periple per equips de Segona B que el va dur a Lleó (Cultural Leonesa), Zamora i Almeria. Amb els andalusos va pujar a Segona A i va jugar 26 partits en el seu retorn a la categoria de plata, però la UD no li va renovar el contracte i ningú va pensar en ell per a la temporada següent. Així va ser com, en els últims mesos del 2003 i mentre no va trobar equip, el Guíxols li va donar la oportunitat de continuar jugant, a Primera Catalana, al costat dels Brenes, Vilar, Marc Garcia, Zorrilla, Patri, Alberto Mesas o David Cosp, un dels Guíxols més "de casa" dels últims anys. De seguida, tot i que estava fora de forma, va quedar clar que la categoria li anava molt petita sobretot pel nivell tècnic que demostrava. El Palamós, que aleshores estava a Segona B, el va incorporar el gener del 2004, i Armindo complia així el seu desig de sentir-se professional de nou. Les dues temporades següents les va jugar al Badajoz (totes dues a Segona B), i la 2006-07 al Motril, a Tercera, amb qui va disputar sense èxit el "playoff" per pujar.
Armindo, però, ha tornat a viure el costat amarg del futbol les dues últimes temporades. Al Villanueva de Córdoba, va estar cinc mesos sense cobrar. I aquest any, al Manchego de Ciudad Real, també es va trobar amb un club morós i ni tan sols va poder passar el Nadal a casa. Però Armindo, en tot cas, diu que ja no es mourà més de Ciudad Real. Que està tip de mudances, de canvis d'escola per a les seves filles, i que, dintre de tot, està bé a la Manxa. Sigui com sigui, esperem que se'n recordi de Sant Feliu. I que ens situï, a diferència del periodista manxec que va redactar l'article que podeu llegir en aquest link i que ens pren per... japonesos!

L'Arxiu del Pare Abat: Un club únic


Obrim amb aquest post la secció "L'arxiu del Pare Abat", que serà l'encarregada de portar-vos petits bocins de la història de l'Ateneu, centenària (esperem-ho) l'any 2014.


En aquest cas, aquesta foto de l'ascens a Primera Catalana del 2007 (extreta de El Mundo Deportivo) ens porta a parlar d'una circumstància que, segurament, no presenten massa equips: els quatre últims ascensos del Guíxols s'han produït sense que l'equip fos campió en cap de les lligues disputades!

L'últim campionat guanyat per l'Ateneu va ser el de Primera Regional l'any 1985. Un gol de Costabella en el minut 65 del partit contra el Salt, a la Corxera (1-0), va donar al Guíxols l'ascens a Preferent, en una temporada en què els de Lluís Lozano es van passejar per la categoria. La victòria en el trofeu Manel Lloret a la pretemporada (superant l'Arbúcies, el Palamós i el Blanes) i una golejada al camp del Roses, el màxim rival (3-5), van ser dos dels moments estel·lars d'aquella campanya. Heus ací l'alineació tipus de la campanya: Requena, Sisco, Crosas, Nievas, Marcos, Ángel, Pedro, Fàbregas, Seguí, Escribano i Costabella. O el que és el mateix, més de la meitat de l'onze era guixolenc. Va ser l'última campanya, per cert i com a curiositat, que l'Ateneu va disputar sense himne i sense publicitat a la samarreta.

El primer ascens va arribar el 1991, encara que l'hem introduït amb calçador. El Guíxols havia de ser novè del seu grup de Territorial Preferent per accedir a la nova categoria de Primera Catalana, acabada de crear per la FCF. La temporada va començar molt malament per un Guíxols que va arribar a estar a la cua, una situació que va desembocar en la destitució de Marc Serrano i la contractació de José Luis "Mágico" León. Però tot i una última victòria al memorable camp del Fondo de Santa Coloma de Gramenet, contra el Milán (1-2), l'Ateneu va acabar desè. Va caldre esperar els ascensos compensats de Tercera a Segona B, i el regal per a l'Ateneu va arribar en forma de l'ascens del Gimnàstic de Tarragona (qui ho diria) de Tercera a Segona B. El Guíxols va ser "arrossegat", així, a la nova Primera Catalana. L'alineació d'aquell últim partit la van formar: David "Quillo", Robleda, Roca, Manchado, Pep Galan, Àngel Fernández, Gordillo, Teo (Pepín), Candi, Collado i Àngel García. Un equip amb ben poca presència de jugadors de casa.

Després d'un grapat d'intents de retornar a Tercera, el segon ascens dels anys 90 es va produir el 1995. El Guíxols va pujar, però ho va fer com a tercer classificat i sense guanyar cap dels dos últims partits: 0-0 a casa contra el Santboià i 1-0 al camp de l'Hospitalet Atlètic. Aquell ascens va tenir moltíssima història. Xavi Agustí, el tècnic, va plegar a mitja temporada per anar a dirigir el Figueres, i va deixar Jaume Borrego a càrrec de l'equip, però el tècnic banyolí sempre va estar supervisant l'equip "a distància". Agustí va ser present la tarda del 4 de juny de 1995 al camp de la Provençana de l'Hospitalet, en un partit que va començar 20 minuts tard per culpa d'un amistós de juvenils programat just abans. Aquest decalatge va fer que l'Ateneu conegués, molt abans que acabés el seu partit, que el Tremp havia empatat a casa contra el Milán, resultat que automàticament enviava l'Ateneu a Tercera fes el que fes. Va ser després de conèixer-se la notícia que l'Hospitalet Atlètic va marcar el gol que li donava la permanència i, de retruc, enviava el Blanes a Preferent. La fortuna (o la FCF) va voler que, una setmana després, el Guíxols i el Blanes s'enfrontessin en un partit de Copa Catalunya que va acabar, gairebé, com el rosari de l'aurora. L'alineació de l'ascens la van formar Ildefonso, Valero, Sala, Camprubí, Valero (Fita), Hugo (Pedri), Carmelo, Gordillo, Juli, Soriano i Gala. Només 1 titular ganxó i 1 suplent, Pedri, van participar en aquest partit.

L'aventura de l'Ateneu a Tercera va durar només una temporada però el Guíxols hi va retornar el 1999. De nou, com a tercer, i de nou, depenent d'altres resultats. Una golejada inconcebible al camp del Júpiter (6-1) va fer perdre a l'Ateneu la tercera posició, en benefici de l'Igualada, en la penúltima jornada. Calia guanyar a casa la Barceloneta, ja descendida, i esperar que l'Igualada no guanyés... al camp del Tremp. La polèmica de quatre anys abans, però, no va passar factura. L'Igualada va xutar al pal a l'últim minut però el seu empat (1-1), combinat amb la golejada de l'Ateneu (4-0), va retornar els ganxons a Tercera i va iniciar una de les millors etapes en la història de l'entitat, sota la direcció de Xavi Lozano. L'equip de l'ascens el van formar Busquets, Brenes (Cunill), Albert Agustí, Chiqui, Garcia, Camprubí, Toni, Edu Urdiales, Mingo (Franquesa), Mario (Sergio) i Patri. De nou, per tant, un ascens s'aconseguia amb un equip amb més de la meitat d'integrants nascuts a Sant Feliu.

I, finalment, l'ascens amb què obríem l'article. El Guíxols va jugar al grup 1 de Preferent la temporada 2006-07 però, tot i trobar-se amb un San Cristóbal molt superior (que va pujar directament), va acabar aconseguint també l'ascens. En aquest cas, després de classificar-se segon, li va tocar disputar la promoció d'ascens contra el Roda de Barà, segon classificat del grup 2. A l'anada, empat a 0, i a la tornada, amb la millor entrada dels últims anys al Josep Suñer, 2 a 1 amb un gol en pròpia porta del defensa Herrero faltant 5 minuts per al final del partit. L'Ateneu va alinear Ivan Portolés, Jordi Vergés, Joel Colomer, Jordi Teixidor, Xavi Melero, Albert Vilar, Dani Brenes (Moi Jiménez 70'), Mario Hita (Carles Escriche 96'), Marc Teixidor (Oliver Piris 70'), Jordi Casellas (Saúl Pérez 75') i Patri Rodríguez ("Litus" Camps 94'). Això és, quatre jugadors de Sant Feliu van participar en aquell partit.

Si bé la perspectiva de cara a la nova temporada és la de la humilitat, somiar és de franc. Tant de bo aviat puguem tornar a viure un ascens amb una plantilla majoritàriament de casa, i si pot ser, "campionant", encara que segur que per a molts de vosaltres això és del tot secundari...

divendres, 26 de juny del 2009

El viatge de Nacho

(Foto: Nacho Castro jugant amb la samarreta del Lanzarote contra el Rayo Vallecano, a Segona B, la temporada 2003-04. Extret de "La Voz de Lanzarote").


Qui més qui menys coneix Luis Enrique Martínez. Actual entrenador del Barça Atlètic i exjugador del primer equip barcelonista, "Lucho" va néixer un 8 de maig de 1970 a Gijón, Astúries. Un any i poc després (el 30 de juny de 1971 a Avilés, Astúries), veia la llum Ignacio Castro García. I, vés per on, "Lucho" i Nacho acabarien tenint moltes coses en comú sense que, segurament, ni ells mateixos ho sabessin.

Començant per un equip de futbol. Luis Enrique i Nacho Castro van jugar junts, a finals dels 80, en la selecció asturiana juvenil. Després tornarien a defensar els mateixos colors, però ja no al mateix temps. Curiosament, el primer a trepitjar Can Barça va ser Nacho. Després de despuntar amb l'Avilés Industrial a Segona A, amb 20 anys, en una temporada en què es va convertir en tot un ídol per als aficionats, Nacho Castro va ingressar al filial del Barcelona, aleshores encara Barça B, i aleshores encara en el futbol professional. Nacho va tenir el privilegi de jugar amb noms com Jordi Cruyff, Sergi Barjuan o els germans Garcia Junyent. Genís, molt vinculat amb el "seu" Centre d'Esports Sabadell després de penjar les botes, guarda un record especialment positiu del migcampista d'Avilés.

Nacho Castro va marxar de Can Barça el 1995 i va començar un "tour" de dotze etapes, que va realitzar mentre Luis Enrique arribava a les instal·lacions de les Corts el 1996 i es consagrava com a ídol blaugrana. Per aquest ordre, Nacho va defensar els colors del Deportivo B, l'Avilés (en dues etapes més), el Múrcia, el Jaén, l'Ávila, el Zamora, el Lanzarote (on va batre el seu rècord de partits, 40 en una temporada), el Logronyès CF, l'Orientación Marítima canari, l'Eldense i el Guíxols. En total, 4 temporades a Segona A, 13 a Segona B, una a Tercera... i una a Primera Catalana, l'última, amb gairebé 38 anys. I és que en això també s'assemblen "Lucho" i Nacho; una capacitat física destacable per la seva edat, si bé Nacho Castro l'ha aplicant sobre els camps de futbol i Luis Enrique ho ha fet convertint-se en un "Ironman".

Ja en els seus últims anys com a jugador, Nacho Castro havia mostrat la seva voluntat d'asseure's a les banquetes un cop el cos li digués prou. L'any passat, amb la col·laboració d'altres jugadors sortits de l'Avilés Industrial (entre ells Manel, el veteraníssim defensa que va penjar les botes l'any passat a Eibar), va dirigir un campus d'estiu per a joves jugadors. Ara ha estat l'Ateneu qui li ha donat la oportunitat de dirigir per primera vegada un equip sènior, amb la qual cosa, començarà la seva experiència des de la banqueta dirigint un equip vestit de blaugrana... igual que Luis Enrique.

Com a propina, una joia. En els següents enllaços de YouTube podreu veure dos resums de l'Avilés 91-92 en què un jove Nacho Castro marca i destaca per als asturians. I, sí, com podreu veure també a la foto del 1991, aleshores encara tenia cabells...

El marcador de l'Artigas: Estadístiques 2008/09

Homenatjant a n'en Lluís Artigas, encarregat durant molts anys de, com diu el tòpic periodístic, "fer pujar els gols el marcador" (en aquest cas el marcador de l'Estomacal Bonet i els gols en plafons de fusta), periòdicament anirem bolcant en aquest blog els números més destacats de l'ADG a la competició de Primera Catalana.

Per obrir boca, heus ací un resum dels números de la passada Lliga. L'Ateneu va tenir dos entrenadors (Berto Fernández va començar la temporada i Albert Sabrià va completar la campanya) i va utilitzar un total de 27 jugadors, dels quals 9 (el porter Jose González; els defenses Jordi Cervera, Ferran Juanals i Màrius Vergeli; els migcampistes "Riki" Puig, Albert Vilar, Diego Arroyo i Albert Gironès; i els davanters Pau Sala i Gerard Godo) són ganxons o formats a Sant Feliu. Esment a part mereix Nacho Castro, que abans de fitxar per l'Ateneu ja coneixia la nostra ciutat i ha acabat sent l'entrenador per a la pròxima temporada.

El màxim golejador va ser Felip Sans, amb 8 gols aconseguits en 6 partits destacant el "hat-trick" en el partit de la 18a. jornada contra l'Olesa (4-2). El van seguir Pau Sala i Cardoso amb 6, tot i que dos dels gols de Cardoso van ser de penal. Els jugadors que van disputar més partits van ser dos defenses, Lluís Micaló i Sergi Murga, amb 36, amb la salvetat que Murga els va jugar tots com a titular. Pel que fa a la disciplina, el jugador més expulsat va ser Murga, amb dues vermelles (contra l'Igualada a la 20a. jornada i contra el Vilassar a la 23a.), les mateixes que Diego Arroyo (J14 contra el Llagostera i J37 contra l'Olesa) i Robert Negre (J20 contra l'Igualada i J37 contra l'Olesa). També hi ha empat en la classificació de les targetes grogues, ja que tant Nacho Castro com Albert Vilar en van veure 14.

Com a curiositat, i com ha passat en d'altres temporades, hi ha hagut diversos jugadors "efímers" per diversos factors. El cas més paradigmàtic ha estat el de Toni Corral, que va debutar a la sisena jornada al camp del Castelldefels (1-0). Va jugar 30 minuts, va fallar un penal i no va vestir més de blaugrana. Ha acabat marcant 13 gols amb l'Olímpic Can Fatjó, a Preferent. Els altres efímers han estat Jordi Cervera (2 partits), Ferran Juanals (1 partit), Marcel Verdaguer (3 partits), Gerard Godo (1 partit) i Víctor Vidal (2 partits).

En tot cas, la dada més sorprenent de la temporada, sens dubte, és la de la pròpia salvació de l'Ateneu; tot i no guanyar cap dels 5 últims partits i de sumar només 2 punts dels últims 15, va acabar 15è amb 42 punts, en una posició que l'hagués allunyat d'eventuals descensos no compensats.

"Àrbiiiit..."

"...vols un compàs d'estibar suroooo?". Qualsevol circumstància del joc que no plagués a n'en Sidro Ribera suposava que, sense necessitat de micròfon, megàfon o qualsevol altre estri per amplificar el so, aquesta frase retronés de sobte per tot el camp, fos La Corxera o el Josep Suñer. I m'imagino, també, que el camp de la Carretera de Palamós, tot i que no en tinc memòria. És una frase que no ha faltat cap temporada al camp de l'Ateneu i que no podia anar millor per a aquest espai que ha de ser de tots els que ens estimem el Guíxols.

"El compàs d'estibar suro" és res i tot al mateix temps. Podia ser un temps d'afegit amb massa afegits, una falta mal xiulada o un fora de joc que no ho era. Això també serà aquest bloc; una mica de tot. No espereu trobar-vos aquí un bloc per seguir l'actualitat de l'Ateneu dia a dia, ni amb una periodicitat puntual. S'anirà actualitzant els dies que hi hagi bona mar o que des de l'ermita de Sant Elm (que, per cert, ha vist en Sidro coronar-se com a pelegrí) hi hagi bona vista. I hi posarem retalls de la història de l'Ateneu, anècdotes, personatges, però també estadístiques i actualitat. I intentarem que també hi hagi un bon acompanyament gràfic perquè sigui alguna cosa de potent per als aficionats de l'ADG. Val a dir que, al marge d'aquest blog, els internautes de l'ADG teniu una altra eina a la vostra disposició, que és el grup del Facebook "Sóc del Guíxols!".

Hem triat aquest nom, però n'hem descartat d'altres que també haurien estat prou ganxons. Igualment, però, volem homenatjar els seus creadors. Els nominats han estat: l'Ayats per "Endavaaaaaant!", en Martí per "Me'n vaig perquè això no es pot aguantar" i el Periquito i en Jaume de l'Estanc pel següent diàleg, que evidentment no cabia com a títol:
Periquito (des de sota el marcador): "Goooool! ¡Español! ¡Español! ¡Español!"
Jaume de l'Estanc (des de la tribuna): "Caaaallaaaaaa!".

Sigueu benvinguts tots i... visca el Guíxols!