Dins de les possibilitats que ens ofereix la comunicació, un equip de futbol pot prescindir d'unes quantes. És probable, i sobretot quan l'equip és de categoria inferior, que no tingui un butlletí o programa del partit propi, que els seus partits no es retransmetin per la ràdio local, i que fins i tot els cartells que anuncien el partit siguin més o menys aconseguits. Ara bé, del que no pot prescindir sota cap concepte un club de futbol és d'un bon sistema de megafonia. Ni que sigui per anunciar que s'han trobat unes claus d'un Volkswagen que es poden passar a recollir per les oficines del club, que el cotxe matrícula GI-6969-ZZ està estacionat en un lloc on dificulta la correcta circulació, o fins i tot, que l'àrbitre és un pocavergonya, cosa que s'ha registrat en algun estadi, si bé no en aquest país nostre.
A Sant Feliu, quan el camp del Guíxols era el de la Corxera, la megafonia, de la qual es van cuidar durant un grapat d'anys en Xavi Sunyer i en Josep Barnés, era com un pregó. Cada quinze dies, un ritual; als voltants de les 4 de la tarda, es posava en marxa una cinta de cassette que tenia, com a peça d'obertura, la sardana "La Santa Espina". Era com un senyal que se sentia gairebé a tota la part baixa de Sant Feliu; puc donar fe que, per exemple, al carrer de Santa Magdalena era perfectament audible. Aquesta i altres composicions del repertori clàssic sardanista ("Juny", "Tossa Bonica", etcètera) indicaven que, aquella tarda, hi havia futbol a la Corxera. Fora de les sardanes, poca cosa de nivell musical sortia dels vetustos altaveus, donat que dins d'un calaix d'una prestatgeria d'època, possiblement testimoni del camp de la Carretera de Palamós, les úniques cintes que s'hi trobaven eren de les orquestres dabadà com el Grupo Marfil o l'orquestra de Ray Conniff. I abans que els equips saltessin al terreny de joc, un repàs d'alineacions que sempre començava de la mateixa manera, un formulisme que va acabar sent, també, un senyal d'identitat. Imagineu-vos per un moment asseguts a la mítica "tribuna" del camp de la Corxera, amb la casa de la Creu Roja envoltada de pollancres (crec) a l'altre costat, i 22 homes amb samarretes molt estretes i pantalons molt curts. I una veu:
"Molt bona tarda a tothom i benvinguts al camp de la Corxera. L'Ateneu Deportiu Guíxols dóna la benvinguda a la junta directiva, jugadors i aficionats del... (rival que correspongués) i els desitja que la seva estada entre nosaltres sigui d'allò més agradable. A les ordres del col·legiat senyor Fulano, auxiliat a les bandes per Mengano i Zutano, els equips que saltaran al terreny de joc formaran de la següent manera". I sempre, esportivament, es començava amb l'alineació del rival. En pocs anys vam passar d'anunciar l'alineació de l'Arbúcies o del Montagut a llegir l'onze de la Gramenet o del Palamós, i a més, des del 1985, amb l'acompanyament de l'himne de l'Ateneu composat per en Josep Andújar.
Amb el trasllat a Mascanada les coses van variar una miqueta. Per començar ja no era tan fàcil sentir la música del camp des de tants punts de la ciutat, però per l'altra, i en part per la pressió de qui us escriu, vam abandonar la música d'ascensor i vam començar a introduir alguna cosa més "moderna", fossin temes d'actualitat (moltes vegades gravats directament de la ràdio) o coses una mica més carrosses, de l'època dels nostres pares per entendre'ns, però al mateix temps més potents. Una vegada que ens vam atrevir amb un disc dels Celtas Cortos va ocórrer una anècdota amb Ciro García, aquell porter de Valladolid que no només va fitxar per l'Ateneu sinó que va acabar establint-se a Sant Feliu. Temps enrere, en un desplaçament, havia portat una cinta dels Celtas Cortos a l'autocar de l'equip. "Oye, ponerlos, unos amigos míos, de Valladolid, está muy bien". Era anys abans del 20 de abril i el so del grup castellà encara no s'havia fet conegut. L'escolta de la cinta va ser abandonada en acabar-se la cara A, pràcticament, i Ciro no s'ho va prendre massa bé. Anys després, abans d'un partit a Mascanada, va sonar el 20 de abril per la megafonia, i qui escriu ho va fer notar a Ciro, que no va dubtar a respondre: "¿Ahora sí, no? Ahora sí."
Temporada a temporada la megafonia de l'Ateneu va anar millorant. Es van començar a anunciar els canvis, fet que fins aleshores no s'havia donat. Es va introduir publicitat de cases comercials, en alguns casos enregistrada amb la veu d'en Josep Andújar i en d'altres feta "en directa" pel que va ser president i impulsor de la Penya Peix Blaugrana Ganxó, en Ramon Brujats. Els seus rodolins publicitaris eren molt ben rebuts i deixarien en no res les rimes de Justo Molinero. I també es va millorar la instal·lació; d'haver de córrer cap a les oficines a agafar el micròfon cada cop que hi havia un canvi o un gol, es va passar a disposar d'una connexió al costat del vestidor de l'àrbitre, que permet efectuar els comentaris amb visió directa del que està passant al camp. Avui, i des de ja fa uns quants anys, és en Josep Serrats qui col·labora amb aquesta tasca que sovint ningú esmenta però que acompanya sempre tots els moments de la història d'un club, els bons i els dolents; la megafonia.
A Sant Feliu, quan el camp del Guíxols era el de la Corxera, la megafonia, de la qual es van cuidar durant un grapat d'anys en Xavi Sunyer i en Josep Barnés, era com un pregó. Cada quinze dies, un ritual; als voltants de les 4 de la tarda, es posava en marxa una cinta de cassette que tenia, com a peça d'obertura, la sardana "La Santa Espina". Era com un senyal que se sentia gairebé a tota la part baixa de Sant Feliu; puc donar fe que, per exemple, al carrer de Santa Magdalena era perfectament audible. Aquesta i altres composicions del repertori clàssic sardanista ("Juny", "Tossa Bonica", etcètera) indicaven que, aquella tarda, hi havia futbol a la Corxera. Fora de les sardanes, poca cosa de nivell musical sortia dels vetustos altaveus, donat que dins d'un calaix d'una prestatgeria d'època, possiblement testimoni del camp de la Carretera de Palamós, les úniques cintes que s'hi trobaven eren de les orquestres dabadà com el Grupo Marfil o l'orquestra de Ray Conniff. I abans que els equips saltessin al terreny de joc, un repàs d'alineacions que sempre començava de la mateixa manera, un formulisme que va acabar sent, també, un senyal d'identitat. Imagineu-vos per un moment asseguts a la mítica "tribuna" del camp de la Corxera, amb la casa de la Creu Roja envoltada de pollancres (crec) a l'altre costat, i 22 homes amb samarretes molt estretes i pantalons molt curts. I una veu:
"Molt bona tarda a tothom i benvinguts al camp de la Corxera. L'Ateneu Deportiu Guíxols dóna la benvinguda a la junta directiva, jugadors i aficionats del... (rival que correspongués) i els desitja que la seva estada entre nosaltres sigui d'allò més agradable. A les ordres del col·legiat senyor Fulano, auxiliat a les bandes per Mengano i Zutano, els equips que saltaran al terreny de joc formaran de la següent manera". I sempre, esportivament, es començava amb l'alineació del rival. En pocs anys vam passar d'anunciar l'alineació de l'Arbúcies o del Montagut a llegir l'onze de la Gramenet o del Palamós, i a més, des del 1985, amb l'acompanyament de l'himne de l'Ateneu composat per en Josep Andújar.
Amb el trasllat a Mascanada les coses van variar una miqueta. Per començar ja no era tan fàcil sentir la música del camp des de tants punts de la ciutat, però per l'altra, i en part per la pressió de qui us escriu, vam abandonar la música d'ascensor i vam començar a introduir alguna cosa més "moderna", fossin temes d'actualitat (moltes vegades gravats directament de la ràdio) o coses una mica més carrosses, de l'època dels nostres pares per entendre'ns, però al mateix temps més potents. Una vegada que ens vam atrevir amb un disc dels Celtas Cortos va ocórrer una anècdota amb Ciro García, aquell porter de Valladolid que no només va fitxar per l'Ateneu sinó que va acabar establint-se a Sant Feliu. Temps enrere, en un desplaçament, havia portat una cinta dels Celtas Cortos a l'autocar de l'equip. "Oye, ponerlos, unos amigos míos, de Valladolid, está muy bien". Era anys abans del 20 de abril i el so del grup castellà encara no s'havia fet conegut. L'escolta de la cinta va ser abandonada en acabar-se la cara A, pràcticament, i Ciro no s'ho va prendre massa bé. Anys després, abans d'un partit a Mascanada, va sonar el 20 de abril per la megafonia, i qui escriu ho va fer notar a Ciro, que no va dubtar a respondre: "¿Ahora sí, no? Ahora sí."
Temporada a temporada la megafonia de l'Ateneu va anar millorant. Es van començar a anunciar els canvis, fet que fins aleshores no s'havia donat. Es va introduir publicitat de cases comercials, en alguns casos enregistrada amb la veu d'en Josep Andújar i en d'altres feta "en directa" pel que va ser president i impulsor de la Penya Peix Blaugrana Ganxó, en Ramon Brujats. Els seus rodolins publicitaris eren molt ben rebuts i deixarien en no res les rimes de Justo Molinero. I també es va millorar la instal·lació; d'haver de córrer cap a les oficines a agafar el micròfon cada cop que hi havia un canvi o un gol, es va passar a disposar d'una connexió al costat del vestidor de l'àrbitre, que permet efectuar els comentaris amb visió directa del que està passant al camp. Avui, i des de ja fa uns quants anys, és en Josep Serrats qui col·labora amb aquesta tasca que sovint ningú esmenta però que acompanya sempre tots els moments de la història d'un club, els bons i els dolents; la megafonia.
Totalment d´acord. Les sardanes i la olor a puro!
ResponElimina