Els aficionats guixolencs al futbol tindran present que hi ha, en l'actualitat, un jugador nascut a la ciutat que ha tingut la oportunitat de ser internacional amb la selecció espanyola, encara que hagi estat en categories inferiors. Ens referim, lògicament, a en Marc Crosas, amb antecedents familiars dins de l'Ateneu però que no va vestir mai el blaugrana guixolenc. Sí que ho va fer, en canvi, l'únic jugador guixolenc que ha estat internacional absolut, convocatòries de les quals se'n van complir, recentment, 80 anys. Ens referim al jugador de la foto: en Conrad Portas i Burcet, en "Rado", a qui volem recordar.
En "Rado" va néixer a Sant Feliu el 26 de novembre de 1901. En una època on no hi havien escoles de futbol, l'única escola eren els partits de carrer; i en "Rado" va començar a cridar l'atenció dels guixolencs que obrien rases pel Passeig quan jugava en el Continental, un dels efímers equips de joves que disputaven partits gairebé improvisats sobre la terra d'aquest emblemàtic indret ganxó. No va trigar Portas, que jugava com a defensor (en l'època en què en els esquemes dels equips només hi figuraven dos defenses) a passar a l'Ateneu, però el canvi definitiu en la seva carrera li va arribar el juliol de 1925, quan Portas tenia 24 anys. Feia tres anys que l'Ateneu s'havia proclamat campió de Catalunya de segona categoria, l'equivalent a una segona divisió donat que les competicions de caràcter estatal no es van crear fins el 1928, i dins d'aquell equip en "Rado" hi destacava sobremanera, juntament amb jugadors com Josep Fàbregas "Nicola", Joaquim Gimbernat "Gim", Llàtzer "Lázaro" Florenza, Joan Palahí o Joan Pey*. Deien de Portas en els primers partits a l'Espanyol: "Fort, d'excel·lent toc de pilota i poderós en el joc aeri. Es combinen amb Ricardo Saprissa formant un tàndem de luxe, la millor defensa d'Espanya". Amb l'Espanyol va poder exhibir-se fins al punt que fou convocat dues vegades per jugar amb la selecció espanyola.
El 17 d'abril del 1927, al vell Sardinero de Santander, Espanya derrotava Suïssa per 1 a 0, en partit amistós, i amb aquesta alineació: Zamora, Portas, Juanín, Valderrama, Prats, Carmelo, Lafuente, Goiburu, Óscar, Galatas i Olaso. Cinc d'aquests jugadors eren debutants, la qual cosa podia fer pensar en què era un partit per fer proves. Portas, però, va repetir en un "test" força més serios; l'últim partit de la selecció espanyola abans d'anar als Jocs Olímpics de 1928, si bé Portas no va integrar l'expedició olímpica. Al Molinón de Gijón, Espanya va empatar a 1 amb Itàlia amb aquest equip: Zamora, Quesada, Portas, Prats, Gamborena, Roberto, Adolfo, Goiburu, Samitier, Carmelo i Chirri II. Portas estava consagrat, doncs, com un dels millors defenses del futbol català. Eren moments dolços per al guixolenc, que la temporada 1928-29 va formar part de la plantilla espanyolista que va guanyar el Campionat de Catalunya i la Copa d'Espanya, si bé no va poder jugar la final d'aquesta última competició per sanció. Possiblement molts "pericos" veterans se sàpiguen de memòria aquesta alineació: Zamora, Saprissa, Portas, Trabal, Solé, Tena II, Ventolrà, Broto, Tena I, Padró i Bosch.
Va ser, però, un "cant del cigne" per a Portas. El 1930 es va lesionar greument al genoll i l'Espanyol li va acabar donant la baixa. A la part final de la seva recuperació, el Barcelona ho va aprofitar per donar un cop d'efecte. El Barça s'entrenava en un camp anomenat "El Sol de Baix" i alguns periodistes havien vist Portas entrenar-se allà al costat de l'entrenador Bellamy. Quan Ollé Bertran, històric periodista de "El Mundo Deportivo", es va personar al pis barceloní on Portas s'havia instal·lat amb la seva mare, va obtenir aquesta resposta: "També m'he estat entrenant a Can Ràbia per recuperar la forma, però fa dues setmanes que m'entreno al Sol de Baix. Estic satisfet perquè algú va dir que la meva lesió al genoll era incurable i que havia acabat amb mí, però mèdicament s'ha comprovat que la recuperació és completa. Fins i tot el Barcelona em va fer passar per l'Institut d'Orientació Professional per comprovar que no fitxava un invàlid i les proves van demostrar que estic en perfectes condicions". I deixava anar alguns "records" que per als "periquitos" no devien sonar gens bé: "Demostraré que l'Espanyol es va equivocar deixant-me anar. Potser és que havien d'alleugerir la nòmina de despeses, ja que s'estan desprenent dels seus jugadors més costosos. Sempre m'havia sabut greu no poder jugar al Barcelona ja que és el club més important d'Espanya i tinc una gran amistat amb molts dels seus jugadors". Curiosament, però, Nolla Duran (pare de l'actual director de Mundo Deportivo, Santi Nolla) explica que Portas tenia una gran amistat amb un altre guixolenc il·lustre, el pare de l'escriptor Josep Maria Gironella. En determinada ocasió, Portas va fer present d'una samarreta de l'Espanyol a Gironella, que des de llavors va esdevenir un "perico" il·lustre.
El 5 de febrer de 1931, oficialment, Conrado Portas travessaria la Diagonal per anar a les Corts i fitxar pel Barcelona. Però no podia tenir un debut més desafortunat. El 8 de febrer de 1931, a "Rado" li va tocar viure un dels moments més tristos de la història del club blaugrana; el 12 a 1 que va encaixar en un partit de Lliga a San Mamés, contra l'Athletic de Bilbao. Després de la derrota, el club va prohibir a tots els seus jugadors fer declaracions a la premsa. "El Mundo Deportivo", però, assenyalant que Portas va ser, dins la debacle, dels pocs que es van salvar, el va intentar entrevistar sense poder obtenir res més que "he fet el que he pogut". Es va arribar a fer córrer que els jugadors culers havien realizat una espècie de vaga encoberta en aquell partit per fer caure la directiva, fet que el capità Piera es va afanyar a negar. Sens dubte, el canvi de club no va provar gens a Portas, que el 1932 va tornar a recaure, i a més de gravetat, de la lesió al genoll i es va anar a operar a França, amb un reputat especialista de Bordeus, per poder-se recuperar. En algunes històries de l'Espanyol, erròniament doncs, s'assenyala que Portas va fitxar directament pel Girona FC (gairebé acabat de fundar) després de deixar Sarrià.
El 1934, en "Rado", amb 33 anys, fitxa pel Sant Cugat com a jugador- entrenador. Portas havia fet amistat amb dirigents d'aquell club que el van convèncer d'esgotar el que semblaven els seus últims dies com a futbolista al Vallès. Va esclatar la Guerra Civil, però, i "El Mundo Deportivo" del 8 d'octubre del 1937 publicava en portada que, igual que havia fet la llegenda de l'Europa Cros, Portas es podia tornar a calçar les botes amb l'Espanyol. Els equips estaven molt delmats per les diverses circumstàncies de la guerra, i molts d'ells, per poder participar en les lligues que es continuaven organitzant com a passatemps necessari per a la població, van recórrer al que ja aleshores s'anomenaven "velles glòries" per completar el seu efectiu. No hem pogut constatar, però, si Portas va arribar a jugar, de nou, algun partit de blanc-i-blau.
Conrad Portas i Burcet va morir el 28 de gener de 1987 a Barcelona, als 85 anys, al costat de la seva estimada esposa Joana Pedrola (que va superar la norantena), lluny del seu Sant Feliu, però havent-hi deixat de forma indiscutible l'empremta i el record del que va ser el primer internacional guixolenc.
* Podeu llegir un apassionant article de l'historiador guixolenc Gerard Bussot sobre aquesta època daurada del futbol guixolenc dels anys 20, i els jugadors ganxons que van esdevenir professionals, a la revista "L'Arjau", en aquesta adreça: http://www.guixols.cat/web/images/stories/arjau/larjau_55.pdf
Felicitats per aquest article tan ben documentat. Té l'aroma d'aquella època.
ResponEliminaPotser el Jordi Puyaltó o algun il·lustre historiador o col·leccionista et podria ajudar a documentar el tema dels partis durant la guerra.
Enhorabona!