El club

Vagi per davant que aquest text no és cap crítica ni cap atac a ningú en concret sinó el reflex d'una opinió i, fins i tot, la proposta d'idees que poden ajudar a millorar l'Ateneu i el futbol català en general.

Per qüestions de feina, en les últimes setmanes qui us escriu ha tingut la ocasió de parlar del model esportiu que seguim al nostre país amb dues persones d'ocupació ben diferent però amb pensaments comuns; el director esportiu d'un club de rugbi, esport del qual hauríem d'aprendre segurament moltes coses, i el president d'un club de futbol. Tot va començar quan el directiu del club de rugbi va explicar el per què s'havien inscrit a disputar un campionat anglès abandonant la competició territorial organitzada per la Federació Espanyola. Entre altres qüestions, mentre a la Federació Espanyola el club havia d'assumir una part important de les despeses que suposava inscriure's a la competició, en la lliga anglesa en què prenen part se'ls cobra una quota simbòlica de 8 lliures esterlines (uns 10 euros aproximadament) que val per a tota la lliga en curs.

A Anglaterra, la participació dels ciutadans en l'esport, i la pràctica de l'esport, es canalitza a través dels clubs, amb el vist-i-plau de l'estat, que deriva conscientment l'organització de l'oci cap a aquestes entitats amb moltíssima tradició en aquell país. El club és tota una filosofia de vida, un lloc al qual qui n'és soci pot anar a passar-hi el dia realitzant activitats molt diverses. I qui no n'és soci, qui visita el club com a aficionat (per exemple, el seguidor que va a veure un partit de futbol) també disposa de diversos mecanismes per fer-se seu el club, alguns dels quals tenen la seva arrel en el màrqueting, però d'altres no. És un model que al nostre país es pot trobar vagament, per exemple, en alguns clubs de tenis. Anys enrere, els socis del Club Tenis Guíxols van construir-se, ells mateixos, un local social (reconvertint l'antic bar) en què, a part de gaudir d'un servei de cuina més que correcte, hi havia un espai per veure la televisió, una màquina de dards, i es podien consultar totes les informacions al voltant del club en diversos panells informatius. Retalls de premsa, quadres de tornejos, classificacions, etcètera. Salvant les distàncies, és el que s'apropa al model d'aquests clubs que disposen d'extenses instal·lacions tant esportives com de lleure. El directiu del club de rugbi em deia: "aquí és impensable que el club d'èlit més gran tingui més d'un camp. On anem a jugar nosaltres, cada club en té quatre o cinc. I no només de rugbi". Val a dir que aquest club disposa d'un magnífic local social amb bar, sala de televisió amb subscripció a les plataformes angleses per veure futbol i rugbi anglès... i història, molta història en les seves parets.

El model de la pràctica esportiva al nostre país no sembla tan orientat als clubs, sinó que les institucions locals n'han assumit una bona part i, especialment per part dels ajuntaments d'una determinada tendència, s'ha etiquetat els clubs com a entitats privades que com a tals han de rebre una ajuda molt limitada per part dels governs locals, o simplement no rebre'n. En aquest cas, la institució local s'encarrega de construir instal·lacions (pavellons, piscines, etcètera) però en moltes ocasions és ell mateix qui les explota a través de patronats municipals o de la contractació d'empreses que ofereixen serveis esportius, però que no animen a cap tipus d'identificació ni de sentiments de pertinença a una entitat, a un grup. Natació o gimnàstica de manteniment o activitats extraescolars en serien un exemple. Certament clubs privats utilitzen també aquestes instal·lacions per a les seves activitats, però creiem que no mentim si diem que molt sovint no pot utilitzar-les com millor li aniria pels seus interessos esportius. Entrenar en quarts de camp i no en camps sencers per sobreocupació per part d'altres equips de la ciutat, per exemple, seria una de les conseqüències de tot plegat. Per arribar a la infrastructura de clubs del model anglès, en tot cas, caldria començar gairebé des de zero. La tradició, la història i la feina feta a les Illes és difícilment superable. L'Ateneu, per exemple, seria capaç de finançar la construcció d'un nou camp?

Hom pot pensar que aquesta és una reflexió molt liberalista, i potser ho sigui, però som en un país amb una societat civil forta que possiblement podria canalitzar aquestes iniciatives seguint el model anglès. D'aquesta manera, podrien quedar alliberats recursos públics que ara es destinen al que abans hem comentat i que possiblement podrien evitar la privatització d'altres àmbits més importants, com la salut, per exemple.

Però no tot és qüestió de política. Actualment, en el cas d'un nombre important d'equips de futbol del país (no tots), què ofereix el club en el carnet de soci? Veure cada quinze dies el partit del teu equip a casa, i para de comptar. Aquesta tampoc és una filosofia de club. En aquest cas, s'acaba limitant la presència de gent al camp a aquells aficionats de "pedra picada" que porten el sentiment del club molt endins per raons diverses des de fa molt de temps, però que cada cop són menys. L'afluència de públic al Josep Suñer n'és un clar exemple. Es pot argumentar "és que no hi ha jugadors de casa", però és un argument fàcilment desmuntable en veure com en altres èpoques en què també hi ha hagut jugadors "de fora" l'assistència ha estat millor. Fins i tot, en èpoques en què el "pay per view" ja funcionava, com en el cas de l'etapa Xavi Lozano, tant a Tercera Divisió com a Primera Catalana.

En primer lloc, que els socis puguessin disposar d'un local social seria un bon principi, sens dubte. Un lloc on discutir de futbol, on passar una estona d'oci al marge del partit, on fins i tot puguessin veure altres partits de futbol per televisió abans o després del partit del club en qüestió. Un punt de reunió, en definitiva, on també s'hi pugués trobar informació sobre el que està passant a l'entitat i on fins i tot s'explotessin els "recursos atípics": molts clubs encara no han fet el pas d'explotar el màrqueting amb productes del club, que poden començar amb productes senzills com bufandes, programes o butlletins, o clauers, però que es pot plantejar que vagin una miqueta més lluny si la proposta té acceptació. Certament (com en el cas de l'Ateneu), els camps municipals no sempre ofereixen aquestes possibilitats, però alguns clubs han optat per la iniciativa d'associar-se amb bars ja establerts de la ciutat perquè siguin el punt de reunió de la gent que segueix el club. Fins i tot, recentment, el Sant Andreu ha decidit assumir la gestió d'un bar històric del barri, ja tancat, per convertir-lo en el local social del club, del qual ara no disposava més enllà del "típic" bar del camp.

La ciutat s'ha de fer seu el club, i el club s'ha de fer veure a la ciutat. Si els mitjans locals no parlen de nosaltres, potser ens hem de plantejar fer alguna cosa perquè en parlin. Encara que pugui semblar un somni, seria bonic mirar de recuperar aquell temps en què els primers ídols dels "nanos" eren els jugadors dels equips de casa, els més pròxims, abans dels grans "cracks" que només poden veure per televisió o virtualitzats a la PlayStation. Recordo que, a mitjans dels anys 80, a Sant Feliu, molts nanos volien ser com en Sisco. I ara? La idea seria, en definitiva, que la ciutat sabés que existeix un club, que és seu, i que hi poden fer quelcom més que veure futbol cada quinze dies i tornar a casa per la mateixa porta per on has vingut. Tot està canviant i cal observar-ho perquè la corrent no ens hi acabi atrapant.

I, insistim, això no és una crítica, ni un atac. Potser és una utopia.