Foto: un àrbitre expulsa membres d'una banqueta, en un partit de categoria territorial.
El nom de Bastida Torres ja ha quedat escrit en lletres ben grosses al "llibre negre" dels shows arbitrals que han perjudicat l'Ateneu. Però la coincidència de rival (de nou la Muntanyesa) han fet que recordem que, fa 21 anys, un altre àrbitre va organitzar un sarau considerable en un partit entre els barcelonins i els ganxons, però aquesta vegada a Sant Feliu. El seu nom: Ruiz Pueyo.
La "data dels fets" va ser el diumenge 7 de febrer de 1988. La Muntanyesa era líder de Regional Preferent i jugava davant d'un Guíxols que, tot i aspirar a mantenir-se, va acabar la temporada a sis punts de l'ascens. A més, aquell diumenge debutava Agustí, un davanter procedent de l'Anglès que en temporades posteriors seria "pichichi" de l'Ateneu. La visita dels barcelonins s'esperava amb expectació a Sant Feliu, però en les hores prèvies al partit va sorgir un problema important: la pluja. El Guíxols disputava els seus partits per primera vegada al camp de Mascanada, inaugurat l'agost de 1987 amb moltes mancances, la més evident, una visera que cobrís la tribuna, que sí que s'havia construït en altres camps similars acabats d'inaugurar, com el de Santa Cristina d'Aro. Això suposava que anar a veure el Guíxols en dia de pluja suposava dues coses: 1) mullar-se o 2) tenir sort de trobar un espai al passadís de vestidors, l'únic lloc des d'on es podia veure el partit sense mullar-se; malament, però es podia veure.
Per desgràcia per a l'Ateneu, la segona opció va ser la majoritària i desenes de persones van resguardar-se de la pluja en aquest sector. Una situació que va indignar l'àrbitre Ruiz Pueyo, que va indicar als directius guixolencs que tota aquella gent no podia estar en aquell sector per tractar-se d'una zona normativament reservada a jugadors i tècnics. Els directius, per les bones, li van mirar de fer entendre que era una situació d'emergència, i els aficionats, per les males, li van deixar clar que d'allà no marxaven. Va ser el detonant que necessitava Ruiz Pueyo per perseguir l'Ateneu de forma indiscriminada. Al marge que la Muntanyesa va avançar-se de seguida (minut 5, gol de Jaume), l'àrbitre va ensenyar tres targetes grogues en tres faltes consecutives a Migueli, Teo i Siscu, i va obviar dos penals que tothom va considerar clars a l'àrea de la Muntanyesa. Tot plegat anava encenent cada cop més els ànims del públic local, fins que va arribar l'hora de la mitja part; i clar, Ruiz Pueyo havia d'anar al seu vestidor passant per davant dels seguidors que ocupaven el passadís.
Va passar el que sempre passa a Sant Feliu: molta fressa, poca endreça. Els presents li van dir el nom del porc, però ningú el va tocar. Un espectador més exaltat que els altres va fintar que s'apropava a l'àrbitre amb males intencions, però entre la resta d'espectadors i un agent de policia (que protegia la tripleta) el van separar. No hi feia res. Dins de la caseta, Ruiz Pueyo va dir que suspenia el partit per intent d'agressió. La directiva de l'Ateneu va convidar-lo a passar una revisió mèdica perquè quedés demostrat que ni ell ni cap dels seus assistents (aleshores "liniers") havia pres mal, però l'àrbitre s'hi va negar. Així, el que va preferir la junta de l'Ateneu va ser denunciar Ruiz Pueyo a la comissaria de la policia espanyola de Sant Feliu plantejant, fins i tot, en quines condicions havia xiulat el col·legiat aquest partit.
Però, com ha passat vint-i-un anys després, l'únic document federatiu vàlid va ser l'annex que Ruiz Pueyo va redactar. Així, no hi va haver sancions, però sí que la FCF va obligar a jugar els 45 minuts restants de partit a porta tancada. Es van jugar el 28 de febrer de 1988 i el públic va fer de necessitat, virtut. Encara no s'havien instal·lat les grans tanques de publicitat de fusta que impedeixen la visió des de la pineda del voltant del camp, amb la qual cosa cada setmana hi havia molts "gorreros" que veien el partit de franc des d'aquella zona. Aquell diumenge, tothom va ser "gorrero". Es va concentrar molta més gent de la que va venir al camp el dia del "show", fins a formar dues fileres de gent que omplien transversalment la pineda, uns drets i els altres asseguts. Tot i la reacció popular i el suport del públic, més intens que altres dies, el Guíxols va perdre aquell partit per 1 a 3. En rescatem l'alineació: Puig, Siscu, Sala, Gironella, Campaña, Migueli, Tomás, Agustí, Martín, Quintana i Teo.
No seria l'únic "show" d'aquella temporada, si bé en el següent, el fet que el Guíxols guanyés per 2 a 0 al Ripoll amb gols de Vilatje i Agustí va calmar una mica els ànims. L'àrbitre Martínez Alfonso va ensenyar 13 targetes grogues i 4 de vermelles, i com va escriure Josep Serrats a la seva crònica de El Mundo Deportivo: "(...) en un partido sin brusquedades enseñó la nada despreciable cifra de 13 tarjetas amarillas y dejó a los dos equipos con 9 jugadores sobre el terreno de juego, lo que privó por completo del espectáculo y estuvo cerca de provocar una alternación del orden público".
Ens continuarem preguntant si tots aquests individus, passats els anys, continuen i continuaran recordant amb un somriure "aquella vez que la lié con el Guíxols...".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada